TRIATLÓ DE SITGES

Pau.

Segon cap de setmana de maig i segona triatló a la butxaca per l’equip! Aquest cop vam anar a Sitges, lloc on vaig debutar com a triatleta la temporada 2009.
A les 8:15h la Carol i jo ja havíem aparcat al costat del passeig marítim ja que volíem anar amb temps per evitar corredisses d’última hora com els hi va passar als “tribanderus” a El Prat. A les 8:30h ens vam trobar amb l’Albert a boxes i poc després amb el Marc. Aquest cop els boxes estaven molt ben organitzats, amb astora per evitar relliscades i amb separació entre la 1a i la 2a sortida.

Després de deixar-ho tot ben posat i d’untar-me amb crema pel sol (de poc em va servir) i vaselina pel neoprè ens posem “la segona pell” i ens fiquem a l’aigua per escalfar abans de la botzina inicial. L’aigua estava a una temperatura ideal (17,4º) i de seguida les sensacions comencen a ser bones. Hi ha onades una pèl altes però res exagerat, botzina i, com diu l’Albert, a la guerra!!
Els primers metres són caòtics ja que vaig rebent i donant cops a tort i a dret. L’Albert rep una castanya a l’ull que el deixa atordit uns segons i marcat per tota la setmana amb un morat. Passem a prop de l’espigó i ja ens dirigim a la primera boia. Ai la primera boia... quin desastre... primera triatló de la temporada que faig i primers tramposos que veig. Just quan aixeco el cap per veure on em queda la boia sento un paio cridant “Anem per dins que aquí hi ha molta gent!”, fantàstic... Doncs clar que hi ha molta gent, borinot! Precisament perquè tots hem de passar per fora la boia per nedar 750m! En definitiva, sempre hi ha tramposos i més endavant faig un altre comentari sobre aquest tema.

Un cop superada la primera boia ja era qüestió de nedar paral·lel a la platja fins la segona boia taronja i després encarar la platja on un inflable assenyalava la sortida de l’aigua. Parcial de 13’50 (crec que hi havia menys de 750m).

A boxes em trec el neoprè molt ràpid però m’encallo una mica posant-me el dorsal ja que vaig un pèl marejat de la natació.
Surto de boxes i se m’escapa un grup mentre poso els peus als botins de manera que em toca apretar per enganxar-los, cosa que aconsegueixo just quan començava el circuit de tres voltes. Com que ja me’l coneixia de l’any passat tenia clar on podia tirar fort i on necessitava més l’ajuda del grup de manera que gestiono força bé l’esforç. Em vaig creuant amb l’Albert, que va davant meu, i amb el Marc, que va darrere, amb els quals ens anem animant. El meu parcial de bici no va sortir als resultats oficials.

A boxes faig una transició molt ràpida, em poso les voladores... i a volar! Surto de boxes com si em perseguís un guepard i al cap d’uns 500m m’adono que he d’afluixar el ritme o ho pagaré al final. Em creuo amb l’Albert, que va com una moto, i a mesura que passen els km m’adono que puc fer un temps que ni m’hagués imaginat abans de començar. Els últims 1,25 km els faig a mort amb la mirada posada en tot moment a l’inflable que marca l’arribada. Sembla que puc baixar d’1h10’, els últims 50m són un sprint amb dos triatletes més dels quals n’avanço un (com diu l’Albert: som uns “picats”!). El parcial de cursa tampoc surt els resultats oficials però recordo el temps que duia al baixar de la bici i juraria que vaig fer els 5 km amb poc menys de 19’.
Temps final: 1h10’07’’. Contentíssim i amb ganes d’anar a Gavà a lluitar el meu debut en distància Olímpica (1500m-40km-10km) !

Donar també l’enhorabona a l’Albert pel seu 1h05’ amb un parcial de cursa de 17’40’’, estàs fet un animal! Enhorabona també al Marc (1h15’) i ànims que a Mataró millorarem tots! I com sempre, mai podré agrair prou els crits i els ànims de les nostres més fidels seguidores Carol (m'ajudes molt! un petó!) i Èlia juntament amb el nou tribanderu benjamí, el Marcel! Gràcies també pel seu etern suport al meu pare i a la Maria, que es morien de ganes de venir i al final no van poder!

Finalment, com he dit abans, voldria fer una crítica sobre el que està passant a les competicions últimament. A mi m’agradaria que m’expliquessin dues coses.

La primera és: tramposos, per què feu trampes? Per què us salteu les boies mentre nedeu? Per què feu drafting amb la bici a les competicions de llarga distància si no està permès? Per què deixeu la bici a boxes d’una manera antireglamentària que molesta a la resta de triatletes? De què teniu por? De no fer el temps que voleu fer / us exigeix l’equip? De no aguantar físicament el recorregut? De què us serveix? De què esteu orgullosos? D’enganyar-vos a vosaltres mateixos, als companys d’equip, als col·legues triatletes, als jutges, als vostres animadors? De debò, NO HO ENTENC. Si no voleu nedar la distància estipulada a la competició, pedalejar sols la distància estipulada per la competició, etc. ningú us obliga, però si competiu sigueu triatletes de debò i no “retalladors de pacotilla”. Resulta que els bons aconsegueixen places per competir en Ironmans com el de Hawaii en competicions on poden haver fet trampes... (cosa que a nosaltres ens importa poquet ja que no crec que guanyem mai un triatló) i d’aquest últim apunt i de tot el que he dit ve la segona cosa que m’agradaria que m’expliquessin.

La segona cosa és: per què no desqualifiquen als que fan trampes? El diumenge a Sitges van desqualificar el primer classificat quan va acabar la bici perquè no duia el dorsal posat, em sembla bé, o tots “moros” o tots cristians, però per què no van desqualificar els que van retallar a la natació? Per què a la Triatló de Banyoles “B” , on no es permet el drafting, el grup (queda clar, no?) capdavanter de la bici no va ser desqualificat (a partir del segon, clar) quan tenia una moto amb jutges al costat? O fem les coses bé o hi haurà problemes... i ja n’hi ha...

Pròxima estació: Triatló Olímpica de Gavà. Swim, Bike, Run tribanderus!